divendres, 16 de desembre del 2016

El cangur (amb perdó)



A la Núria li encantaven els cangurs, però no n’havia vist mai cap, només en contes.
Quan era un bebè, tenia un petit llibre de pàgines dures amb il·lustracions d’animals i cada vegada que hi apareixia el dibuix del cangur, la mare movia el llibre amunt i avall tot dient:

-El cangur salta, hop, hop.

 Quan la Núria va aprendre a agafar i a moure el llibre i a dir hop ella mateixa, aquest fet va ser aplaudit per la mare i premiat amb grans rialles i galetes.

No va ser fins que va ser una nena gran, amb dos anys ja acomplerts, que en va veure un en persona, al zoo. Amb un somriure d’orella a orella va cridar ben alt:

-Cangur, salta, hop!

Mentre ho deia, ella mateixa feia uns saltirons tan alts com podia tot agafant-se als barrots.
El cangur, en veure i escoltar a la Núria es va tombar cap a ella. Amb el cap cot i arrossegant els peus, es va dirigir cap a ella. Un cop va trobar-se prou a prop de la nena perquè aquesta i ningú més pogués sentir-lo, va dir amb veu rogallosa:

-Entenc que em demanis que salti... Ja has vist els cangurs dels contes i dels dibuixos animats... Això és el que fan els cangurs, oi? Saltar. Així és com penses; així és com pensa tothom. Però és que jo no salto. No sé si estàs interessada en mi, ni si t’interessa realment qualsevol altre cangur (per cert, molts d’ells tampoc no salten) però jo soc molt més que un saltador... De fet soc molt més que un cangur... D’entrada, parlo; això és el que més et pot cridar l’atenció en un primer moment... Però jo també soc molt més que això. He nascut en un lloc concret, a una hora concreta, en unes condicions determinades; després he crescut ocupant un espai que no ocupava ningú més que jo; a les nits somio i ningú té accés a aquests somnis a part de mi; durant el dia em passejo per aquest recinte, separat de tu i de nens com tu per aquesta xarxa tan alta, instal·lada expressament per a mi, perquè previsiblement saltaré i intentaré escapar-me. Això també ho fan els cangurs, oi? I cada dia us veig i us escolto a vosaltres, nens, amb les vostres robes, les vostres veus i les vostres frases intercanviables, i em demaneu que salti i que perpetuï aquesta part de l’imaginari col·lectiu, sense aturar-vos un moment a pensar en els sentiments individuals d’un ésser viu... Si us plau, perdona el meu cinisme.

El cangur va sospirar i després d’una intensa pausa va prosseguir:

-Però amb el temps he aprés a resignar-me. Encara més important: he aprés a entendre-us i a no jutjar-vos. Et miro a tu, amb aquesta roba, aquesta veueta i aquests ulls grossos, plens de vitalitat, com els de tots els nens, i et dic que no hi ha ningú com tu, i l’espai que ocupes no l’ocupa ningú més que tu. I, encara que puguis cometre els mateixos errors que cometen milers, milions de persones abans i després de tu (com el de prejutjar-me), et queden molts anys per a construir el teu camí únic i aprendre a cometre els teus propis errors. No ho oblidis mai.

La Núria havia escoltat atentament el parlament del cangur. Tot i que algunes paraules no les va acabar d’entendre, va captar la major part del missatge i es va prendre el seu temps per a elaborar una resposta adequada. Finalment, va aixecar els braços a mode de celebració i va exclamar:

-Cangur, parla molt, bla!

Conscient que aquests mots no serien suficients, es va apropar tant com va poder a la xarxa i, a través d’aquesta, va abraçar al cangur amb totes les seves forces, girant el cap a un costat per a augmentar la superfície de contacte. A continuació, va començar a llençar petonets a l’aire amb l’esperança que, com a mínim, una bona part d’ells arribessin a aquell cangur en concret.
El cangur va rebre i va agrair aquella connexió i es va sentir feliç. Tan feliç que, per primer cop a la seva vida va voler donar salts d’alegria... Però va preferir estar-se’n per a no enviar un missatge contradictori.

A més, volia gaudir d’aquella petita abraçada una estona més.


dijous, 23 de juny del 2016

L'últim dia de curs

La Maria s’ho va passar d’allò més bé l’últim dia de curs.

Al matí van explicar què farien durant les vacances. Molts anirien al casal, alguns anirien al nord fugint de la calor, d’altres es quedarien i anirien a la piscina i a la platja... la Maria es trobava entre aquests últims.
A continuació, en comptes de fer, com cada dimarts, una sessió de RACONS, van començar a perseguir-se al voltant de la taula. A l’hora d’esmorzar van menjar xocolata desfeta i a la Maria li va encantar.

“Per això el papa no m’ha posat entrepà avui...” va deduir.

Després van sortir al pati, van fer una rotllana gegant amb nens més grans que la Maria no coneixia (alguns tenien fins i tot 6 anys!) i van cantar ben fort “És l’hora dels adéus”. En acabat es van abraçar entre tots. Però encara no s’havia acabat. Es van treure quasi tota la roba i es van posar al centre del pati.

“Per això la mama m’ha posat crema protectora...”

Quan van estar tots a punt, una mànega es va posar en marxa i els va ruixar a tots amb aigua ben fresca.

“... i per això m’ha posat banyador!” va pensar la Maria.

La van recollir els avis en comptes de la mare perquè aquell dia tots els nens van sortir abans de l’hora habitual de sortir. Quan la mare va arribar unes hores més tard i li va preguntar com havia anat el seu últim dia d’escola, la Maria va poder respondre amb total sinceritat “Molt bé!” Més tard van sortir tots junts i com era un dia especial, la Maria va poder prendre un Cacaolat. Al cap d’una estona de xarrupar i no dir res, quan per fi es va acabar el Cacaolat, va preguntar:

“Demà quin dia és mama?”

“Dimecres” va respondre la mare.

El que va dir la Maria a continuació va causar una llarga discussió i molts problemes però, com gairebé tot, es va acabar solucionat feliçment i amb el temps, tots junts van poder riure d’aquest i de molts altres moments com aquest.

“Demà toca MÚSICA!”

dilluns, 9 de maig del 2016

Una confusió

La Maria i en Jac van néixer el mateix dia, gairebé a la mateixa hora. Cap dels dos no va plorar.

La Maria va trigar moltes hores en sortir, de manera que devia estar massa cansada per plorar; simplement va deixar que la dipositessin sobre la seva mare, va obrir els seus enormes ulls temporalment blaus, es va posar guenya i es va adormir amb l’expressió de qui pensa “aquí passa alguna cosa estranya però ja indagaré més tard...”
En Jac no va plorar perquè ell amb prou feines va notar cap canvi en estar a dins de la seva mare o a fora. Resultava que en Jac, igual que els seus pares, era un esquelet. Des de la seca però confortable pelvis de la seva mare podia observar perfectament el món que l’esperava a través d’unes grans costelles que feien de barrots. Quan va sortir va veure-ho tot més clar i, a més podia moure’s amb llibertat... però en aquell moment no tenia cap gana de moure’s; com la Maria, només volia arraulir-se al costat de la seva mare i dormir.

Uns dies més tard, a casa de la Maria, la mare no podia deslliurar-se d’una estranya i molesta sensació cada vegada que mirava la seva nouvinguda criatura.

“Vols dir que la Maria no tenia els ulls blaus quan va néixer?” va preguntar finalment.

“Molts bebès neixen amb els ulls blaus i després canvien. Com els té ara?” va contestar el pare.

“És que ara no en té!”

Això els va semblar molt estrany. Però no tan estrany com una cosa que van notar més tard   tot canviant-li el bolquer.

“I estic convençuda que quan va néixer la Maria era una nena!” va queixar-se la mare.

“I ja no he és?”

“Ara està dubtós!” va respondre la mare mostrant al pare el pubis pelat d’aquell estrany bebè.

“Això sí que és estrany! El millor serà anar a l’hospital a veure què ens diuen...” va fer el pare.

Encara no havien acabat de creuar la porta de l’hospital per a dirigir-se a la recepció quan van escoltar una veu trencada i profunda però gens desagradable que deia:

“... i aquest bebè és tovet! El nostre no ho era pas, de tovet!”

Els pares de la Maria i els d’en Jac es van mirar, van mirar les seves respectives criatures que es trobaven erròniament en braços dels altres i van esclatar a riure.
Els bebès van canviar de mans i en Jac i la Maria, al igual que els seus pares, amb el temps van esdevenir grans amics.

Això sí: la queixa a l’hospital, la van presentar.

dimarts, 19 d’abril del 2016

Més cultura

La classe de la Maria va anar de visita al Museu Egipci. Alguns dirien que era massa aviat (només tenien 4 anys), la Maria més tard explicaria que hi haurien d’haver anat abans.
Els pares de la Maria van rebre aquesta afirmació orgullosos i il·lusionats.

‘Tenim una nena assedegada de cultura!’ es van dir.

Des d’aleshores els caps de setmana van canviar. Els museus i les visites a monuments i edificis històrics van substituir els diumenges de televisió. La Maria es mirava totes aquelles coses extraordinàries amb uns ulls meravellats, sense dir res. Si algú li preguntava què li havia semblat o si s’ho havia passat bé, sempre responia el mateix: ‘Hi hauríem hagut d’anar abans.’

Aviat, però, els museus i els monuments propers es van acabar i com cap d’ells tenia ganes de passar-se hores al cotxe, van decidir buscar la cultura en altres aspectes de les seves vides.
Res de passar els dissabtes al matí comprant al supermercat més proper mentre la Maria pujava una vegada i una altra al petit carrusel de l’entrada; anaven tots junts al mercat de la ciutat; aviat la Maria es va fer amiga i confident de tots els botiguers i clients habituals que es quedaven parats de veure una nena tan petita i eixerida fent cua amb ells, tot xerrant. De tant en tant fins i tot organitzaven alguna excursió a la masia més propera per a comprar aliments frescos i la Maria gaudia tant jugant amb els conillets que gairebé plorava.

Una nit, just abans d’anar a dormir, després d’haver passat un diumenge divertidíssim buscant pinyons al parc forestal, els pares li van preguntar a la Maria si estava contenta de fer totes aquelles coses. La Maria va respondre de seguida que sí.

‘No et sap greu no haver-ho fet abans?’ van preguntar tot recordant la queixa que els va fer espavilar.

‘Una mica...’ va començar a dir la Maria ‘perquè totes aquelles estàtues, cases i els sacròfegs egipcis són molt macos però estan molt vellets; m’hauria agradat veure’ls quan estaven nous... Oi que devien ser encara més bonics?’

Els pares de la Maria es van mirar tot fent esforços inhumans per a no riure. A continuació, van fer un petó de bona nit a la seva filla i van dir:

‘En realitat... ara estan més preciosos que mai, perquè hi ets tu per a mirar-te’ls’

La Maria no ho va acabar d’entendre. Ja ho faria, no hi havia pressa. En un moment es va adormir i al cap de res ja roncava, satisfeta.

divendres, 1 d’abril del 2016

La Maria i les formigues

La primavera va començar i la Maria encara tenia tres anys. Recordava algunes coses de l’estiu passat, però les formigues no es trobaven entre elles. La primera vegada que les va veure li van fer por; temia que la rodegessin i se l’emportessin al formiguer com una molleta de pa; sabia que eren fortes...

-Fora, formigues! No us acosteu, bèsties!

Un dia se li va acudir posar nom a algunes d’elles. Potser perquè el seu món exterior era limitat, va escollir els noms dels membres de la seva família:

-Aquesta es diu Anna, com la mama; aquesta, Mateu, com el papa; aquesta, Maria, com jo; aquesta Núria...

Va començar a parlar amb elles. Parlava amb la seva veu normal, només una mica més fluixa, i al mateix temps es posava les mans al voltant del coll amb els polzes enganxats a les orelles i els dits petits tocant-se davant de la boca, simulant unes mandíbules de formiga.

-Les formigues diuen que volen poma amb mel per berenar -va dir un dia la Maria des del pati.

La mare va preparar un bol amb una poma pelada, tallada a trossets i amb una fina capa de mel ecològica per sobre. Unes engrunes van anar cap a les formigues la resta se la va menjar la Maria.

-Les formigues diuen que plourà -va dir un altre dia la Maria.

La mare va afanyar-se a retirar la roba estesa. Al cap de poc va ploure.
Un altre dia, mentre la mama fregava els plats, la Maria va anunciar:

-Les formigues diuen que la casa està a punt de caure.

La mare va deixar de rentar els plats, va mirar a la seva filla i va dir:

-Potser és un bon moment per a anar-nos a trobar amb el papa i la Núria al parc, doncs...
-Però, mama, no has acabat de rentar els plats!
-Si la casa cau, no caldran plats nets, no et sembla? – va respondre la mare eixugant-se les mans.

La Maria va rumiar i va concloure que tenia sentit; va córrer a agafar el Dani, el seu ninot preferit, i uns quants clips per als cabells i en un moment es va plantar a la porta.

-Adéu, formigues! -van cridar mare i filla alhora abans de sortir.

Just quan tombaven la cantonada, la casa va començar a esquerdar-se. La teulada es va partir en dos trossos, semblava un ou passat per aigua. El balcó va trontollar durant uns minuts i un terç de la barana va caure. La façana va quedar força ben parada, tot i que l’edifici sencer es va inclinar quedant la porta del pàrquing parcialment enfonsada i, per tant, inaccessible. La mama i la Maria s’ho van mirar tot des d’una distància prudencial.

-Al final no s’ha caigut del tot! -va dir la Maria trencant un llarg silenci. -Formigues tontes...

dilluns, 21 de març del 2016

Els fantasmes sí que existeixen

<<Hi havia un nen, en Pol, que volia ser fantasma. Es va posar un llençol per sobre, s’hi va fer dos forats per als ulls i es va posar una patins de rodes perquè semblés que flotava. Així s’ho passava bé però ell volia ser un fantasma de veritat.
Un dia en una excursió amb l’escola a un castell en ruïnes, va conèixer un autèntic fantasma. De seguida es van fer amics.

‘Com vas fer-te fantasma?’ va preguntar el Pol quan va creure que hi havia confiança.

‘Doncs...’ el fantasma va haver de fer memòria ‘Jo un dia era un nen com tu i estava viu, però em va mossegar una rateta malalta i al cap de poc vaig deixar de ser un nen i em vaig convertir en fantasma’

A en Pol això li va semblar horrible. A més, el seu nou amic semblava trist. Dubtós, li va fer una altra pregunta. Li va preguntar si li agradava ser fantasma.
El fantasma va fer que no amb el cap.

‘M’agradava molt més estar viu: abans podia menjar i beure coses bones, els fantasmes no ho fan, això; m’agradava ballar, cantar... ara si sentís música, per a mi seria soroll; abans si veia un cel ple d’estrelles, una flor de molts colors acabada d’obrir-se o un dibuix bonic que m’havia fet la meva germana els meus ulls ploraven... ara els meus ulls només veuen taques. Però el que trobo més a faltar és tenir amics...’

‘Però ara tu i jo som amics!’ va protestar en Pol.

‘Tu em recordes el que és tenir un amic estimat; però jo abans, quan feia un nou amic l’agafava de la mà i anava per tot arreu dient “he fet un nou amic” i l’abraçava, li feia petons, corríem junts, rèiem... Ara la meva boca no sap riure ni fer petons, no tinc peus ni cames per a córrer, i si intentessis agafar-me la mà, tu i jo només notarem un fred humit.’

En Pol ho va fer: va passar la mà on el fantasma tenia una imatge borrosa de la seva. El va travessar. El fantasma no es va immutar però en Pol va sentir un calfred indescriptible.
La mestra d’en Pol va cridar a tota la classe perquè anessin pujant a l’autobús. En Pol no gosava deixar sol a aquell pobre esperit.

‘Vine amb nosaltres!’ va exclamar.

El fantasma va fer una mena de somriure trist. Va dir que s’havia de quedar allà, que era el seu lloc i que esperava que algun dia en Pol el tornaria a visitar però que ell no podia marxar.>>


Quan la mare va haver acabat d’explicar aquesta història, va observar atentament a la Maria. La Gateta ja feia un temps que s'havia mort i li semblava bona idea començar a introduir el tema en algun conte.

‘Pobre fantasma...’ va dir la Maria.

‘Recorda que els fantasmes no existeixen’ va afanyar-se a aclarir la mare.

‘Si que existeixen! Acaba de sortir en el teu conte!’ va protestar la petita. Això va donar una altra idea a la mare.

‘Potser podríem fer sortir la Gateta en un altre conte. Així també seguirà existint.’
La Maria es va posar molt contenta. Es va ficar al llit i, tot intentant que no se li tanquessin els ulls, es va preparar per a un nou conte...

dijous, 17 de març del 2016

El somni del centaure

El centaure va arribar en el millor moment. La Maria tot just s’havia acabat el pastisset de pastanaga i així no va haver de compartir-lo amb ell.
Van anar al parc i van jugar a fet i amagar. La Maria sempre guanyava perquè s’amagava a l’únic lloc on el centaure no podia buscar: entre les seves potes; i la Maria trobava de seguida al centaure perquè ell no podia estar gaire estona sense fer cotocloc amb les potes.
A la tarda van anar a la platja. La sorra estava molt calenta de manera que la Maria va haver de pujar al llom del seu amic fins arribar a l’aigua. El centaure es va espantar perquè l’aigua estava molt freda; va aixecar de sobte les potes de davant. La Maria de poc no cau!
Al vespre van sopar patates amb pèsols. Cada vegada que els pèsols feien txuf a dins la boca ells reien, de manera que van acabar plens de trossets de menjar i escopinades. Per postres hi havia pastís de pastanaga altre cop, però a la Maria no li va importar gens compartir-lo.
Quan es va fer de nit, la mare va dir que era hora de que el centaure se’n tornés al seu món; però cap dels dos volia separar-se de l’altre. Tant van insistir que al final la mare va accedir a que el centaure es quedés a dormir. La Maria va dormir a la llitera de dalt; el van haver d’ajudar entre tots a pujar perquè amb aquelles potes se li feia difícil.
Durant la nit, la Maria va somiar que tenia un dia normal: anava a l’escola, dinava amb els avis, jugava amb les seves nines i els seus trencaclosques... El centaure va dir que ell no havia somiat res. ‘Això és que no te’n recordes. Sempre es somia!’ va dir la Maria. El centaure es va encongir d’espatlles, sabia que era absurd intentar discutir amb ella.
La mare va dir que ja el centaure ja no és podia quedar més temps, que el trobarien a faltar al seu món. El centaure finalment va estar-hi d’acord. Els dos van buscar a la Maria perquè s’acomiadés, però no la van trobar enlloc. Una mica trist, el centaure va demanar a la mare que li digués adéu de part seva i va marxar.
Mentre el centaure s’allunyava, la mare va veure per fi a la Maria. Estava en el seu amagatall preferit: entre les potes del centaure. La mare, resignada, va mirar a la Maria mentre s’allunyava amb el seu amic i va somriure amb un somrís que volia dir ‘D’acord, bandida, però no tornis tard.’
I així va ser com la Maria va visitar el món del centaure. I era tan meravellós que semblava un somni...

dimecres, 2 de març del 2016

Un gat a la ciutat

Context: la Maria i la mama passen pel costat d’un obrer que està fent un forat a la vorera amb un trepant. La Maria té una mica de por...

 Això era un gat que es deia Miaui que volia veure món. Va deixar casa seva amb els seus plats de llet, les seves joguines i el seu calaix de sorra i va sortir a veure què es trobava.
 En Miaui es va quedar ben astorat quan va descobrir que vivia en una gran ciutat. Per tot arreu hi havia cotxes, gent amb presses, gossos bordant-se entre ells, ciment i molt de soroll. D’on venia tot aquell soroll?
 Però aviat va tenir una altra preocupació. Una cosa molt preocupant per a un gat: tenia ganes de fer un pipi i no es veia terra enlloc, només aquell ciment absurd...
 Per a distreure’s va pensar que intentaria descobrir l’origen de la remor i ja es preocuparia després d’alleujar-se. S’hi va anar acostant fins que semblava que només existia el soroll eixordador: se li ficava per les orelles però també pel nas i pels ulls, anul·lant tots els seus sentits. Amb prou feines va aconseguir veure els obrers que amb uns trepants enormes estaven fent un forat immens a la vorera.

‘També deuen tenir pipi,’ va pensar ‘es veu que a la ciutat, cada vegada que vols fer un pipi has de demanar permís d’obres.’

 Sense pensar-s’ho, de seguida que els obrers van tenir un descans, va agafar d’amagat un dels trepants (el més petit que va trobar), va buscar un racó on no molestés a ningú i va començar a fer un forat amb bastanta poca traça. Aleshores va passar per davant una nena que es deia Maria.
 La Maria de seguida va entendre el que passava i li va dir al gatet ‘Vols venir a casa meva a fer el pipi? Tinc un test amb flors.’
 En Miaui de seguida va acceptar aquell oferiment tan amable. Va anar a casa de la Maria i, vigilant de no fer-li malbé les floretes, es va poder alleujar. Just després va decidir que la ciutat no feia per a ell i que preferia quedar-se a casa seva i, de tant en tant, fer-li una visita a la seva nova amiga.

La Maria va estar molt contenta.

diumenge, 28 de febrer del 2016

Un peixet

Context: de nit, la Maria vol explicar un conte inventat per ella.

 Hi havia una nena que dormia. De cop i volta va voler una cosa i es va despertar. Va sortir del llit i va cridar 'papes, papes!' però els papes no hi eren perquè dormien. Aleshores es van despertar i la nena va dir 'papes, no us veia i vull una cosa!' I els papes van dir 'què et passa? què vols?' i la nena va dir...

(pausa per a donar emoció?)

 ...que volia un peixet. Van anar a una botiga d'animals i el van comprar. I ja s'ha acabat.

dijous, 25 de febrer del 2016

La bona mestra

Context: la Núria ha aprés a picar de mans.

 Un matí, la Maria es va despertar al seu bressol, com sempre; va cridar 'mama' com sempre; però qui va venir va ser la iaia. Li va explicar que el papa havia acompanyat a la mama a l'hospital perquè la Núria estava a punt d'arribar.
 Al migdia van anar tots a veura a la nouvinguda. Era petita, vermelleta, amb prou feines obria els ulls i dormia molt. Era maca però no s'hi podia jugar.
 Quan van arribar a casa, els papes li van dir una cosa a la Maria:

 'La Núria és petita i ho ha d'aprendre tot. Se li haurà d'ensenyar a poc a poc. Per què no comences ensenyant-li a treure la llengua?'

 La Maria va treure la llengua perquè la seva germana veiés com es feia. Al cap de poc, la Núria treia la llengua com una experta. La Maria no podia estar més orgullosa d'ella mateixa com a mestre i de la seva germaneta com a alumne.

 'Ara pots ensenyar-li a mirar'

 Això va costar una mica més. Per sort era divertit. La Maria corria al voltant de la Núria i de tant en tant feia un petit crit perquè la Núria es girés cap a ella. Així va aprendre a mirar; i a cridar.
 La Maria també va ensenyar a la Núria a aguantar-se asseguda, a agafar coses, a picar de mans... Però després no va saber què més ensenyar-li.

 'Puc ensenyar-li a caminar?' va preguntar a la mama.

 La mama va negar amb el cap. Encara no era el moment. Aleshores va mirar cap a la Núria que rossegava els peus d'un Mic de peluix com si s'acabés el món i va somriure. Potser era el moment per a una altra cosa.

 'Podries ensenyar-li a que li surtin les dents!'

 La Maria va acollir aquella idea amb entusiasme.
 Al cap de poc, a la Núria ja li sortien les primeres dentetes... gràcies a la Maria.

dimecres, 24 de febrer del 2016

El món al revés de la Maria

Context: la Maria fa tombarelles al pati de l'escola.

 Hi havia una nena  a qui li agradava molt fer tombarelles. I no només en feia a classe de psicomotricitat, també en feia al pati, a sobre les estores molt peludes, al llit dels papes...
 Un dia va fer tantes i tantes tombarelles que el món es va posar del revés.
 Se'n va adonar de seguida perquè caminava del revés: en comptes de fer una passa amb el peu dret i després una amb el peu esquerre feia una amb l'esquerre i una amb el dret!
 Aquella tarda va voler berenar però el berenar no era berenar sinó esmorzar!
 Després va veure un gos que en comptes de moure la cua de dalt a baix la movia de baix a dalt!
 Va passar per davant de l'aparador d'una botiga en la que hi treballava una dependenta que cada dia la saludava des de l'altra banda del mirall; però com que el món estava del revés, aquell dia era la nena la de l'altra banda del mirall!
 Els cotxes no anaven d'aquí cap allà sinó d'allà cap a aquí!
 A l'estiu ja no faria calor sinó fred! I els mesos també havien canviat de lloc: al febrer era estiu i feia fred!
 El sopar no era sopar sinó dinar!
 Quan va ser l'hora d'anar al llit, la nena no es va adormir perquè va tancar els ulls; va tancar els ulls perquè es va adormir!

 Sort que quan es va despertar tot tornava a ser com sempre.

dimarts, 23 de febrer del 2016

Els superpoders de la Núria

Context: veient 'Los Vengadores 2: La era de Utron.

Els papes estaven veient una pel.lícula de superherois i la Núria va dir:

'Jo també vull tenir superpoders!'

La mama, que trobava allò força més interessant que la pel.lícula, va somriure i va preguntar-li a la Núria per què volia una cosa com aquella. I la Núria va respondre:

'Perquè així podria aixecar-me jo sola, sense haver-me d'agafar enlloc; podria caminar, córrer i fins i tot saltar! Podria agafar coses i fer-les servir en comptes de picar-les, només: em cordaria els botons, em portaria jo mateixa el menjar a la boca, em netejaria... i podria parlar! Perquè tu m'entens, mama, però la veritat és que ara mateix només estic dient ta-ta-ta i movent els braços. I també podria llegir, i escriure, i dibuixar, i xatejar, i compartir posts... I així faria que la gent fos feliç, igual que fan els superherois!'

 La mama, que no havia deixat de somriure en tota l'estona, va agafar a la Núria, se la va posar a la falda i li va ensumar el cap.

'No tinguis pressa, ja t'arribaran els superpoders,' va dir la mama, i va afegir 'A mes, no et fan cap falta.' I va tornar a ensumar-li la closca.

Aleshores van seguir mirant la pel.lícula que, en realitat, no estava pas tan malament.

dilluns, 22 de febrer del 2016

Conte per a rentar-se les mans

Context: la Maria no vol rentar-se les mans.

Una nena que es deia Marina va caure en un bassal de fang. Després va anar a menjar xurros amb els seus pares; però com no es va voler rentar les mans, els xurros es van embrutar de fang, el fang va anar a parar a la panxa de la nena... i s'hi va quedar.
 Aviat van començar a créixer plantes a dins de la Marina. Al començament eren males herbes, trebols, alguna dent de lleó... però ben aviat van començar a créixer baobabs (com els d'aquell conte) i aleshores les branques van escampar-se i van sortir per on van poder: les orelles, els forats del nas, la boca, el culet... fins i tot va sortir una branqueta pel melic.
 La Marina es va haver d'acostumar a anar al jardiner un cop al mes perquè li retallés totes aquelles branques amb unes tisores de podar. Un mes, però, no va pensar en anar-hi i les branques es van fer tan grans que una família d'ocells va fer-hi un niu i una eruga fa fer-s'hi el capoll, just a la branqueta que sortia del melic sense que la Marina se n'adonés.

 Quan per fi ho va veure va pensar : 'Ara no puc fer-me tallar les branques! Hauré d'esperar...'

 I la Marina va esperar fins que els ous que havien posat els ocells es va obrir, els ocellets es van fer grans i van aprendre a volar. I va esperar a que del capoll sortís la papallona. Mentrestant les branques havien anat creixent, també. Era una mica incómode, sobretot a classe de natació, però la Marina estava contenta amb els seus nous amics.
 Quan va arribar el fred, la papallona i l'ocell van haver de marxar a països més calentons. Van voleiar al voltant de la Marina i entre petonets li van dir adéu.

 'Ens veurem a la primavera que ve, nena-arbre' van dir. I se'n van anar.

 La Marina, llavors, va aprofitar per anar al metge que li va donar un xarop perquè no li creixessin més baobabs a dins de la panxa.
 A la primavera següent van tornar els seus amiguets...

Però aquesta és una altra història!

diumenge, 21 de febrer del 2016

La Núria i el temps

Context: la Núria, asseguda a sobre meu, m'ha agafat el rellotge i, feliç, el manipula com vol.

 Un dia la Núria va agafar el rellotge de la mama. Va començar a picar-lo, a estirar-lo i a tocar tots els botonets que se li acudien.
 Hi ha un fenómen que succeeix més sovint del que ens agradaria: quan una criatura agafa un aparell i comença a manipular-lo sense saber el que es fa, aconsegueix coses com canviar configuracions, esborrar MB en un segon, posar les pantalles del revés... coses que els adults (fins i tot els experts en tecnologies) no aconseguiríem en un any ni que volguéssim.
 Doncs això mateix va passar: la Núria, d'alguna manera, va prémer un botó, o una combinació de botons, que va fer aturar el temps. La mama es va quedar aturada en mig del cucu-tastas; el papa, que rentava els plats, va quedar a mig posar un plat net a l'escorre-plats; les gotes de pluja van deixar de caure; es va deixar de produir CO2 perquè els focs no cremaven i els contxes no anaven; el vent va deixar de bufar; la Lluna va parar de girar, igual que la Terra i la resta de planetes; l'Univers va deixar d'expandir-se... durant 10.000 milions d'anys.
 Passats aquests anys, encara no se sap per què, perqué no hi havia ni una mica d'aire ni ningú es movia, la Núria va caure, va apretar un botó qualsevol i el temps es va posar en marxa. La mama va deixar el cucu-tastas i va agafar a la Núria al vol perquè no arribés a caure a terra; el foc va tornar a cremar; el vent a bufar; l'aigua a córrer; el món a girar... i com el temps s'havia aturat per a tothom i tot estava igual, ningú no se'n va adonar de que durant 10.000 milions d'anys no havien contaminat, ni s'havien barallat, ni havien comprat coses que no necessitaven, ni havien consultat els móvils... però, això sí, en tot aquell temps, en cap moment, ni un segon, la mama havia deixat d'estimar a la Núria.

La Maria blanca

Context: tornem de comprar i la Maria vol portar tan sí com no un cartró de llet. Li expliquem per què no pot ser.

 La Maria una vegada que anava saltant i ballant amb un cartró de llet a les mans es va entrabencar. Va caure i el cartró de llet se li va trencar deixan-la blanca de llet.
 Aleshores van venir uns gatets i van començar a llepar-la, fent-li tantes passigolles que del riure se li va esqueixar la boqueta.
 "Aniré al meu doctor a que me la cusi" es va dir la Maria.
 El doctor, però, en veure entrar per la porta aquella nena blanca amb la boca partida que semblava un somrure diabòlic permanent, va tenir molta por i es va amagar sota la taula. La Montse, l'enfermera de seguida va venir per a aclarir què passava: "Jordi, que no veus que és la Maria!?" va començar a dir "es deu haver caigut en un bassal de llet i se li ha esqueixat la boqueta!"
 Un cop resolt, el doctor va poder cosir la boqueta a la Maria, deixant-li tan maca com abans. Deprés la Maria, que encara anava bruta de llet de cap a peus, se'va anar a casa a banyar-se. La banyera va quedar aleshores plena de llet; i com ja era l'hora de sopar, només va caldre afegir-li uns cereals, agafar una cullera i s'ho va menjar tot!
 Així, la Maria se'n va anar a dormir ben neta, amb la boca cosideta i amb la panxa plena de cereals de la banyera.

 Bona nit, Maria. ♡