A la Núria li encantaven els cangurs, però no n’havia vist mai cap, només en contes.
Quan era un bebè, tenia un petit llibre de pàgines dures amb il·lustracions d’animals i cada vegada que hi apareixia el dibuix del cangur, la mare movia el llibre amunt i avall tot dient:
-El cangur salta, hop, hop.
Quan la Núria va aprendre a agafar i a moure el llibre i a dir hop ella mateixa, aquest fet va ser aplaudit per la mare i premiat amb grans rialles i galetes.
No va ser fins que va ser una nena gran, amb dos anys ja acomplerts, que en va veure un en persona, al zoo. Amb un somriure d’orella a orella va cridar ben alt:
-Cangur, salta, hop!
Mentre ho deia, ella mateixa feia uns saltirons tan alts com podia tot agafant-se als barrots.
El cangur, en veure i escoltar a la Núria es va tombar cap a ella. Amb el cap cot i arrossegant els peus, es va dirigir cap a ella. Un cop va trobar-se prou a prop de la nena perquè aquesta i ningú més pogués sentir-lo, va dir amb veu rogallosa:
-Entenc que em demanis que salti... Ja has vist els cangurs dels contes i dels dibuixos animats... Això és el que fan els cangurs, oi? Saltar. Així és com penses; així és com pensa tothom. Però és que jo no salto. No sé si estàs interessada en mi, ni si t’interessa realment qualsevol altre cangur (per cert, molts d’ells tampoc no salten) però jo soc molt més que un saltador... De fet soc molt més que un cangur... D’entrada, parlo; això és el que més et pot cridar l’atenció en un primer moment... Però jo també soc molt més que això. He nascut en un lloc concret, a una hora concreta, en unes condicions determinades; després he crescut ocupant un espai que no ocupava ningú més que jo; a les nits somio i ningú té accés a aquests somnis a part de mi; durant el dia em passejo per aquest recinte, separat de tu i de nens com tu per aquesta xarxa tan alta, instal·lada expressament per a mi, perquè previsiblement saltaré i intentaré escapar-me. Això també ho fan els cangurs, oi? I cada dia us veig i us escolto a vosaltres, nens, amb les vostres robes, les vostres veus i les vostres frases intercanviables, i em demaneu que salti i que perpetuï aquesta part de l’imaginari col·lectiu, sense aturar-vos un moment a pensar en els sentiments individuals d’un ésser viu... Si us plau, perdona el meu cinisme.
El cangur va sospirar i després d’una intensa pausa va prosseguir:
-Però amb el temps he aprés a resignar-me. Encara més important: he aprés a entendre-us i a no jutjar-vos. Et miro a tu, amb aquesta roba, aquesta veueta i aquests ulls grossos, plens de vitalitat, com els de tots els nens, i et dic que no hi ha ningú com tu, i l’espai que ocupes no l’ocupa ningú més que tu. I, encara que puguis cometre els mateixos errors que cometen milers, milions de persones abans i després de tu (com el de prejutjar-me), et queden molts anys per a construir el teu camí únic i aprendre a cometre els teus propis errors. No ho oblidis mai.
La Núria havia escoltat atentament el parlament del cangur. Tot i que algunes paraules no les va acabar d’entendre, va captar la major part del missatge i es va prendre el seu temps per a elaborar una resposta adequada. Finalment, va aixecar els braços a mode de celebració i va exclamar:
-Cangur, parla molt, bla!
Conscient que aquests mots no serien suficients, es va apropar tant com va poder a la xarxa i, a través d’aquesta, va abraçar al cangur amb totes les seves forces, girant el cap a un costat per a augmentar la superfície de contacte. A continuació, va començar a llençar petonets a l’aire amb l’esperança que, com a mínim, una bona part d’ells arribessin a aquell cangur en concret.
El cangur va rebre i va agrair aquella connexió i es va sentir feliç. Tan feliç que, per primer cop a la seva vida va voler donar salts d’alegria... Però va preferir estar-se’n per a no enviar un missatge contradictori.
A més, volia gaudir d’aquella petita abraçada una estona més.
