Els fantasmes sí que existeixen

<<Hi havia un nen, en Pol, que volia ser fantasma. Es va posar un llençol per sobre, s’hi va fer dos forats per als ulls i es va posar una patins de rodes perquè semblés que flotava. Així s’ho passava bé però ell volia ser un fantasma de veritat.
Un dia en una excursió amb l’escola a un castell en ruïnes, va conèixer un autèntic fantasma. De seguida es van fer amics.

‘Com vas fer-te fantasma?’ va preguntar el Pol quan va creure que hi havia confiança.

‘Doncs...’ el fantasma va haver de fer memòria ‘Jo un dia era un nen com tu i estava viu, però em va mossegar una rateta malalta i al cap de poc vaig deixar de ser un nen i em vaig convertir en fantasma’

A en Pol això li va semblar horrible. A més, el seu nou amic semblava trist. Dubtós, li va fer una altra pregunta. Li va preguntar si li agradava ser fantasma.
El fantasma va fer que no amb el cap.

‘M’agradava molt més estar viu: abans podia menjar i beure coses bones, els fantasmes no ho fan, això; m’agradava ballar, cantar... ara si sentís música, per a mi seria soroll; abans si veia un cel ple d’estrelles, una flor de molts colors acabada d’obrir-se o un dibuix bonic que m’havia fet la meva germana els meus ulls ploraven... ara els meus ulls només veuen taques. Però el que trobo més a faltar és tenir amics...’

‘Però ara tu i jo som amics!’ va protestar en Pol.

‘Tu em recordes el que és tenir un amic estimat; però jo abans, quan feia un nou amic l’agafava de la mà i anava per tot arreu dient “he fet un nou amic” i l’abraçava, li feia petons, corríem junts, rèiem... Ara la meva boca no sap riure ni fer petons, no tinc peus ni cames per a córrer, i si intentessis agafar-me la mà, tu i jo només notarem un fred humit.’

En Pol ho va fer: va passar la mà on el fantasma tenia una imatge borrosa de la seva. El va travessar. El fantasma no es va immutar però en Pol va sentir un calfred indescriptible.
La mestra d’en Pol va cridar a tota la classe perquè anessin pujant a l’autobús. En Pol no gosava deixar sol a aquell pobre esperit.

‘Vine amb nosaltres!’ va exclamar.

El fantasma va fer una mena de somriure trist. Va dir que s’havia de quedar allà, que era el seu lloc i que esperava que algun dia en Pol el tornaria a visitar però que ell no podia marxar.>>


Quan la mare va haver acabat d’explicar aquesta història, va observar atentament a la Maria. La Gateta ja feia un temps que s'havia mort i li semblava bona idea començar a introduir el tema en algun conte.

‘Pobre fantasma...’ va dir la Maria.

‘Recorda que els fantasmes no existeixen’ va afanyar-se a aclarir la mare.

‘Si que existeixen! Acaba de sortir en el teu conte!’ va protestar la petita. Això va donar una altra idea a la mare.

‘Potser podríem fer sortir la Gateta en un altre conte. Així també seguirà existint.’
La Maria es va posar molt contenta. Es va ficar al llit i, tot intentant que no se li tanquessin els ulls, es va preparar per a un nou conte...

El somni del centaure

El centaure va arribar en el millor moment. La Maria tot just s’havia acabat el pastisset de pastanaga i així no va haver de compartir-lo amb ell.
Van anar al parc i van jugar a fet i amagar. La Maria sempre guanyava perquè s’amagava a l’únic lloc on el centaure no podia buscar: entre les seves potes; i la Maria trobava de seguida al centaure perquè ell no podia estar gaire estona sense fer cotocloc amb les potes.
A la tarda van anar a la platja. La sorra estava molt calenta de manera que la Maria va haver de pujar al llom del seu amic fins arribar a l’aigua. El centaure es va espantar perquè l’aigua estava molt freda; va aixecar de sobte les potes de davant. La Maria de poc no cau!
Al vespre van sopar patates amb pèsols. Cada vegada que els pèsols feien txuf a dins la boca ells reien, de manera que van acabar plens de trossets de menjar i escopinades. Per postres hi havia pastís de pastanaga altre cop, però a la Maria no li va importar gens compartir-lo.
Quan es va fer de nit, la mare va dir que era hora de que el centaure se’n tornés al seu món; però cap dels dos volia separar-se de l’altre. Tant van insistir que al final la mare va accedir a que el centaure es quedés a dormir. La Maria va dormir a la llitera de dalt; el van haver d’ajudar entre tots a pujar perquè amb aquelles potes se li feia difícil.
Durant la nit, la Maria va somiar que tenia un dia normal: anava a l’escola, dinava amb els avis, jugava amb les seves nines i els seus trencaclosques... El centaure va dir que ell no havia somiat res. ‘Això és que no te’n recordes. Sempre es somia!’ va dir la Maria. El centaure es va encongir d’espatlles, sabia que era absurd intentar discutir amb ella.
La mare va dir que ja el centaure ja no és podia quedar més temps, que el trobarien a faltar al seu món. El centaure finalment va estar-hi d’acord. Els dos van buscar a la Maria perquè s’acomiadés, però no la van trobar enlloc. Una mica trist, el centaure va demanar a la mare que li digués adéu de part seva i va marxar.
Mentre el centaure s’allunyava, la mare va veure per fi a la Maria. Estava en el seu amagatall preferit: entre les potes del centaure. La mare, resignada, va mirar a la Maria mentre s’allunyava amb el seu amic i va somriure amb un somrís que volia dir ‘D’acord, bandida, però no tornis tard.’
I així va ser com la Maria va visitar el món del centaure. I era tan meravellós que semblava un somni...

Un gat a la ciutat

Context: la Maria i la mama passen pel costat d’un obrer que està fent un forat a la vorera amb un trepant. La Maria té una mica de por...

 Això era un gat que es deia Miaui que volia veure món. Va deixar casa seva amb els seus plats de llet, les seves joguines i el seu calaix de sorra i va sortir a veure què es trobava.
 En Miaui es va quedar ben astorat quan va descobrir que vivia en una gran ciutat. Per tot arreu hi havia cotxes, gent amb presses, gossos bordant-se entre ells, ciment i molt de soroll. D’on venia tot aquell soroll?
 Però aviat va tenir una altra preocupació. Una cosa molt preocupant per a un gat: tenia ganes de fer un pipi i no es veia terra enlloc, només aquell ciment absurd...
 Per a distreure’s va pensar que intentaria descobrir l’origen de la remor i ja es preocuparia després d’alleujar-se. S’hi va anar acostant fins que semblava que només existia el soroll eixordador: se li ficava per les orelles però també pel nas i pels ulls, anul·lant tots els seus sentits. Amb prou feines va aconseguir veure els obrers que amb uns trepants enormes estaven fent un forat immens a la vorera.

‘També deuen tenir pipi,’ va pensar ‘es veu que a la ciutat, cada vegada que vols fer un pipi has de demanar permís d’obres.’

 Sense pensar-s’ho, de seguida que els obrers van tenir un descans, va agafar d’amagat un dels trepants (el més petit que va trobar), va buscar un racó on no molestés a ningú i va començar a fer un forat amb bastanta poca traça. Aleshores va passar per davant una nena que es deia Maria.
 La Maria de seguida va entendre el que passava i li va dir al gatet ‘Vols venir a casa meva a fer el pipi? Tinc un test amb flors.’
 En Miaui de seguida va acceptar aquell oferiment tan amable. Va anar a casa de la Maria i, vigilant de no fer-li malbé les floretes, es va poder alleujar. Just després va decidir que la ciutat no feia per a ell i que preferia quedar-se a casa seva i, de tant en tant, fer-li una visita a la seva nova amiga.

La Maria va estar molt contenta.