Context: de nit, la Maria vol explicar un conte inventat per ella.
Hi havia una nena que dormia. De cop i volta va voler una cosa i es va despertar. Va sortir del llit i va cridar 'papes, papes!' però els papes no hi eren perquè dormien. Aleshores es van despertar i la nena va dir 'papes, no us veia i vull una cosa!' I els papes van dir 'què et passa? què vols?' i la nena va dir...
(pausa per a donar emoció?)
...que volia un peixet. Van anar a una botiga d'animals i el van comprar. I ja s'ha acabat.
diumenge, 28 de febrer del 2016
dijous, 25 de febrer del 2016
La bona mestra
Context: la Núria ha aprés a picar de mans.
Un matí, la Maria es va despertar al seu bressol, com sempre; va cridar 'mama' com sempre; però qui va venir va ser la iaia. Li va explicar que el papa havia acompanyat a la mama a l'hospital perquè la Núria estava a punt d'arribar.
Al migdia van anar tots a veura a la nouvinguda. Era petita, vermelleta, amb prou feines obria els ulls i dormia molt. Era maca però no s'hi podia jugar.
Quan van arribar a casa, els papes li van dir una cosa a la Maria:
'La Núria és petita i ho ha d'aprendre tot. Se li haurà d'ensenyar a poc a poc. Per què no comences ensenyant-li a treure la llengua?'
La Maria va treure la llengua perquè la seva germana veiés com es feia. Al cap de poc, la Núria treia la llengua com una experta. La Maria no podia estar més orgullosa d'ella mateixa com a mestre i de la seva germaneta com a alumne.
'Ara pots ensenyar-li a mirar'
Això va costar una mica més. Per sort era divertit. La Maria corria al voltant de la Núria i de tant en tant feia un petit crit perquè la Núria es girés cap a ella. Així va aprendre a mirar; i a cridar.
La Maria també va ensenyar a la Núria a aguantar-se asseguda, a agafar coses, a picar de mans... Però després no va saber què més ensenyar-li.
'Puc ensenyar-li a caminar?' va preguntar a la mama.
La mama va negar amb el cap. Encara no era el moment. Aleshores va mirar cap a la Núria que rossegava els peus d'un Mic de peluix com si s'acabés el món i va somriure. Potser era el moment per a una altra cosa.
'Podries ensenyar-li a que li surtin les dents!'
La Maria va acollir aquella idea amb entusiasme.
Al cap de poc, a la Núria ja li sortien les primeres dentetes... gràcies a la Maria.
Un matí, la Maria es va despertar al seu bressol, com sempre; va cridar 'mama' com sempre; però qui va venir va ser la iaia. Li va explicar que el papa havia acompanyat a la mama a l'hospital perquè la Núria estava a punt d'arribar.
Al migdia van anar tots a veura a la nouvinguda. Era petita, vermelleta, amb prou feines obria els ulls i dormia molt. Era maca però no s'hi podia jugar.
Quan van arribar a casa, els papes li van dir una cosa a la Maria:
'La Núria és petita i ho ha d'aprendre tot. Se li haurà d'ensenyar a poc a poc. Per què no comences ensenyant-li a treure la llengua?'
La Maria va treure la llengua perquè la seva germana veiés com es feia. Al cap de poc, la Núria treia la llengua com una experta. La Maria no podia estar més orgullosa d'ella mateixa com a mestre i de la seva germaneta com a alumne.
'Ara pots ensenyar-li a mirar'
Això va costar una mica més. Per sort era divertit. La Maria corria al voltant de la Núria i de tant en tant feia un petit crit perquè la Núria es girés cap a ella. Així va aprendre a mirar; i a cridar.
La Maria també va ensenyar a la Núria a aguantar-se asseguda, a agafar coses, a picar de mans... Però després no va saber què més ensenyar-li.
'Puc ensenyar-li a caminar?' va preguntar a la mama.
La mama va negar amb el cap. Encara no era el moment. Aleshores va mirar cap a la Núria que rossegava els peus d'un Mic de peluix com si s'acabés el món i va somriure. Potser era el moment per a una altra cosa.
'Podries ensenyar-li a que li surtin les dents!'
La Maria va acollir aquella idea amb entusiasme.
Al cap de poc, a la Núria ja li sortien les primeres dentetes... gràcies a la Maria.
dimecres, 24 de febrer del 2016
El món al revés de la Maria
Context: la Maria fa tombarelles al pati de l'escola.
Hi havia una nena a qui li agradava molt fer tombarelles. I no només en feia a classe de psicomotricitat, també en feia al pati, a sobre les estores molt peludes, al llit dels papes...
Un dia va fer tantes i tantes tombarelles que el món es va posar del revés.
Se'n va adonar de seguida perquè caminava del revés: en comptes de fer una passa amb el peu dret i després una amb el peu esquerre feia una amb l'esquerre i una amb el dret!
Aquella tarda va voler berenar però el berenar no era berenar sinó esmorzar!
Després va veure un gos que en comptes de moure la cua de dalt a baix la movia de baix a dalt!
Va passar per davant de l'aparador d'una botiga en la que hi treballava una dependenta que cada dia la saludava des de l'altra banda del mirall; però com que el món estava del revés, aquell dia era la nena la de l'altra banda del mirall!
Els cotxes no anaven d'aquí cap allà sinó d'allà cap a aquí!
A l'estiu ja no faria calor sinó fred! I els mesos també havien canviat de lloc: al febrer era estiu i feia fred!
El sopar no era sopar sinó dinar!
Quan va ser l'hora d'anar al llit, la nena no es va adormir perquè va tancar els ulls; va tancar els ulls perquè es va adormir!
Sort que quan es va despertar tot tornava a ser com sempre.
Hi havia una nena a qui li agradava molt fer tombarelles. I no només en feia a classe de psicomotricitat, també en feia al pati, a sobre les estores molt peludes, al llit dels papes...
Un dia va fer tantes i tantes tombarelles que el món es va posar del revés.
Se'n va adonar de seguida perquè caminava del revés: en comptes de fer una passa amb el peu dret i després una amb el peu esquerre feia una amb l'esquerre i una amb el dret!
Aquella tarda va voler berenar però el berenar no era berenar sinó esmorzar!
Després va veure un gos que en comptes de moure la cua de dalt a baix la movia de baix a dalt!
Va passar per davant de l'aparador d'una botiga en la que hi treballava una dependenta que cada dia la saludava des de l'altra banda del mirall; però com que el món estava del revés, aquell dia era la nena la de l'altra banda del mirall!
Els cotxes no anaven d'aquí cap allà sinó d'allà cap a aquí!
A l'estiu ja no faria calor sinó fred! I els mesos també havien canviat de lloc: al febrer era estiu i feia fred!
El sopar no era sopar sinó dinar!
Quan va ser l'hora d'anar al llit, la nena no es va adormir perquè va tancar els ulls; va tancar els ulls perquè es va adormir!
Sort que quan es va despertar tot tornava a ser com sempre.
dimarts, 23 de febrer del 2016
Els superpoders de la Núria
Context: veient 'Los Vengadores 2: La era de Utron.
Els papes estaven veient una pel.lícula de superherois i la Núria va dir:
'Jo també vull tenir superpoders!'
La mama, que trobava allò força més interessant que la pel.lícula, va somriure i va preguntar-li a la Núria per què volia una cosa com aquella. I la Núria va respondre:
'Perquè així podria aixecar-me jo sola, sense haver-me d'agafar enlloc; podria caminar, córrer i fins i tot saltar! Podria agafar coses i fer-les servir en comptes de picar-les, només: em cordaria els botons, em portaria jo mateixa el menjar a la boca, em netejaria... i podria parlar! Perquè tu m'entens, mama, però la veritat és que ara mateix només estic dient ta-ta-ta i movent els braços. I també podria llegir, i escriure, i dibuixar, i xatejar, i compartir posts... I així faria que la gent fos feliç, igual que fan els superherois!'
La mama, que no havia deixat de somriure en tota l'estona, va agafar a la Núria, se la va posar a la falda i li va ensumar el cap.
'No tinguis pressa, ja t'arribaran els superpoders,' va dir la mama, i va afegir 'A mes, no et fan cap falta.' I va tornar a ensumar-li la closca.
Aleshores van seguir mirant la pel.lícula que, en realitat, no estava pas tan malament.
Els papes estaven veient una pel.lícula de superherois i la Núria va dir:
'Jo també vull tenir superpoders!'
La mama, que trobava allò força més interessant que la pel.lícula, va somriure i va preguntar-li a la Núria per què volia una cosa com aquella. I la Núria va respondre:
'Perquè així podria aixecar-me jo sola, sense haver-me d'agafar enlloc; podria caminar, córrer i fins i tot saltar! Podria agafar coses i fer-les servir en comptes de picar-les, només: em cordaria els botons, em portaria jo mateixa el menjar a la boca, em netejaria... i podria parlar! Perquè tu m'entens, mama, però la veritat és que ara mateix només estic dient ta-ta-ta i movent els braços. I també podria llegir, i escriure, i dibuixar, i xatejar, i compartir posts... I així faria que la gent fos feliç, igual que fan els superherois!'
La mama, que no havia deixat de somriure en tota l'estona, va agafar a la Núria, se la va posar a la falda i li va ensumar el cap.
'No tinguis pressa, ja t'arribaran els superpoders,' va dir la mama, i va afegir 'A mes, no et fan cap falta.' I va tornar a ensumar-li la closca.
Aleshores van seguir mirant la pel.lícula que, en realitat, no estava pas tan malament.
dilluns, 22 de febrer del 2016
Conte per a rentar-se les mans
Context: la Maria no vol rentar-se les mans.
Una nena que es deia Marina va caure en un bassal de fang. Després va anar a menjar xurros amb els seus pares; però com no es va voler rentar les mans, els xurros es van embrutar de fang, el fang va anar a parar a la panxa de la nena... i s'hi va quedar.
Aviat van començar a créixer plantes a dins de la Marina. Al començament eren males herbes, trebols, alguna dent de lleó... però ben aviat van començar a créixer baobabs (com els d'aquell conte) i aleshores les branques van escampar-se i van sortir per on van poder: les orelles, els forats del nas, la boca, el culet... fins i tot va sortir una branqueta pel melic.
La Marina es va haver d'acostumar a anar al jardiner un cop al mes perquè li retallés totes aquelles branques amb unes tisores de podar. Un mes, però, no va pensar en anar-hi i les branques es van fer tan grans que una família d'ocells va fer-hi un niu i una eruga fa fer-s'hi el capoll, just a la branqueta que sortia del melic sense que la Marina se n'adonés.
Quan per fi ho va veure va pensar : 'Ara no puc fer-me tallar les branques! Hauré d'esperar...'
I la Marina va esperar fins que els ous que havien posat els ocells es va obrir, els ocellets es van fer grans i van aprendre a volar. I va esperar a que del capoll sortís la papallona. Mentrestant les branques havien anat creixent, també. Era una mica incómode, sobretot a classe de natació, però la Marina estava contenta amb els seus nous amics.
Quan va arribar el fred, la papallona i l'ocell van haver de marxar a països més calentons. Van voleiar al voltant de la Marina i entre petonets li van dir adéu.
'Ens veurem a la primavera que ve, nena-arbre' van dir. I se'n van anar.
La Marina, llavors, va aprofitar per anar al metge que li va donar un xarop perquè no li creixessin més baobabs a dins de la panxa.
A la primavera següent van tornar els seus amiguets...
Però aquesta és una altra història!
Una nena que es deia Marina va caure en un bassal de fang. Després va anar a menjar xurros amb els seus pares; però com no es va voler rentar les mans, els xurros es van embrutar de fang, el fang va anar a parar a la panxa de la nena... i s'hi va quedar.
Aviat van començar a créixer plantes a dins de la Marina. Al començament eren males herbes, trebols, alguna dent de lleó... però ben aviat van començar a créixer baobabs (com els d'aquell conte) i aleshores les branques van escampar-se i van sortir per on van poder: les orelles, els forats del nas, la boca, el culet... fins i tot va sortir una branqueta pel melic.
La Marina es va haver d'acostumar a anar al jardiner un cop al mes perquè li retallés totes aquelles branques amb unes tisores de podar. Un mes, però, no va pensar en anar-hi i les branques es van fer tan grans que una família d'ocells va fer-hi un niu i una eruga fa fer-s'hi el capoll, just a la branqueta que sortia del melic sense que la Marina se n'adonés.
Quan per fi ho va veure va pensar : 'Ara no puc fer-me tallar les branques! Hauré d'esperar...'
I la Marina va esperar fins que els ous que havien posat els ocells es va obrir, els ocellets es van fer grans i van aprendre a volar. I va esperar a que del capoll sortís la papallona. Mentrestant les branques havien anat creixent, també. Era una mica incómode, sobretot a classe de natació, però la Marina estava contenta amb els seus nous amics.
Quan va arribar el fred, la papallona i l'ocell van haver de marxar a països més calentons. Van voleiar al voltant de la Marina i entre petonets li van dir adéu.
'Ens veurem a la primavera que ve, nena-arbre' van dir. I se'n van anar.
La Marina, llavors, va aprofitar per anar al metge que li va donar un xarop perquè no li creixessin més baobabs a dins de la panxa.
A la primavera següent van tornar els seus amiguets...
Però aquesta és una altra història!
diumenge, 21 de febrer del 2016
La Núria i el temps
Context: la Núria, asseguda a sobre meu, m'ha agafat el rellotge i, feliç, el manipula com vol.
Un dia la Núria va agafar el rellotge de la mama. Va començar a picar-lo, a estirar-lo i a tocar tots els botonets que se li acudien.
Hi ha un fenómen que succeeix més sovint del que ens agradaria: quan una criatura agafa un aparell i comença a manipular-lo sense saber el que es fa, aconsegueix coses com canviar configuracions, esborrar MB en un segon, posar les pantalles del revés... coses que els adults (fins i tot els experts en tecnologies) no aconseguiríem en un any ni que volguéssim.
Doncs això mateix va passar: la Núria, d'alguna manera, va prémer un botó, o una combinació de botons, que va fer aturar el temps. La mama es va quedar aturada en mig del cucu-tastas; el papa, que rentava els plats, va quedar a mig posar un plat net a l'escorre-plats; les gotes de pluja van deixar de caure; es va deixar de produir CO2 perquè els focs no cremaven i els contxes no anaven; el vent va deixar de bufar; la Lluna va parar de girar, igual que la Terra i la resta de planetes; l'Univers va deixar d'expandir-se... durant 10.000 milions d'anys.
Passats aquests anys, encara no se sap per què, perqué no hi havia ni una mica d'aire ni ningú es movia, la Núria va caure, va apretar un botó qualsevol i el temps es va posar en marxa. La mama va deixar el cucu-tastas i va agafar a la Núria al vol perquè no arribés a caure a terra; el foc va tornar a cremar; el vent a bufar; l'aigua a córrer; el món a girar... i com el temps s'havia aturat per a tothom i tot estava igual, ningú no se'n va adonar de que durant 10.000 milions d'anys no havien contaminat, ni s'havien barallat, ni havien comprat coses que no necessitaven, ni havien consultat els móvils... però, això sí, en tot aquell temps, en cap moment, ni un segon, la mama havia deixat d'estimar a la Núria.
Un dia la Núria va agafar el rellotge de la mama. Va començar a picar-lo, a estirar-lo i a tocar tots els botonets que se li acudien.
Hi ha un fenómen que succeeix més sovint del que ens agradaria: quan una criatura agafa un aparell i comença a manipular-lo sense saber el que es fa, aconsegueix coses com canviar configuracions, esborrar MB en un segon, posar les pantalles del revés... coses que els adults (fins i tot els experts en tecnologies) no aconseguiríem en un any ni que volguéssim.
Doncs això mateix va passar: la Núria, d'alguna manera, va prémer un botó, o una combinació de botons, que va fer aturar el temps. La mama es va quedar aturada en mig del cucu-tastas; el papa, que rentava els plats, va quedar a mig posar un plat net a l'escorre-plats; les gotes de pluja van deixar de caure; es va deixar de produir CO2 perquè els focs no cremaven i els contxes no anaven; el vent va deixar de bufar; la Lluna va parar de girar, igual que la Terra i la resta de planetes; l'Univers va deixar d'expandir-se... durant 10.000 milions d'anys.
Passats aquests anys, encara no se sap per què, perqué no hi havia ni una mica d'aire ni ningú es movia, la Núria va caure, va apretar un botó qualsevol i el temps es va posar en marxa. La mama va deixar el cucu-tastas i va agafar a la Núria al vol perquè no arribés a caure a terra; el foc va tornar a cremar; el vent a bufar; l'aigua a córrer; el món a girar... i com el temps s'havia aturat per a tothom i tot estava igual, ningú no se'n va adonar de que durant 10.000 milions d'anys no havien contaminat, ni s'havien barallat, ni havien comprat coses que no necessitaven, ni havien consultat els móvils... però, això sí, en tot aquell temps, en cap moment, ni un segon, la mama havia deixat d'estimar a la Núria.
La Maria blanca
Context: tornem de comprar i la Maria vol portar tan sí com no un cartró de llet. Li expliquem per què no pot ser.
La Maria una vegada que anava saltant i ballant amb un cartró de llet a les mans es va entrabencar. Va caure i el cartró de llet se li va trencar deixan-la blanca de llet.
Aleshores van venir uns gatets i van començar a llepar-la, fent-li tantes passigolles que del riure se li va esqueixar la boqueta.
"Aniré al meu doctor a que me la cusi" es va dir la Maria.
El doctor, però, en veure entrar per la porta aquella nena blanca amb la boca partida que semblava un somrure diabòlic permanent, va tenir molta por i es va amagar sota la taula. La Montse, l'enfermera de seguida va venir per a aclarir què passava: "Jordi, que no veus que és la Maria!?" va començar a dir "es deu haver caigut en un bassal de llet i se li ha esqueixat la boqueta!"
Un cop resolt, el doctor va poder cosir la boqueta a la Maria, deixant-li tan maca com abans. Deprés la Maria, que encara anava bruta de llet de cap a peus, se'va anar a casa a banyar-se. La banyera va quedar aleshores plena de llet; i com ja era l'hora de sopar, només va caldre afegir-li uns cereals, agafar una cullera i s'ho va menjar tot!
Així, la Maria se'n va anar a dormir ben neta, amb la boca cosideta i amb la panxa plena de cereals de la banyera.
Bona nit, Maria. ♡
La Maria una vegada que anava saltant i ballant amb un cartró de llet a les mans es va entrabencar. Va caure i el cartró de llet se li va trencar deixan-la blanca de llet.
Aleshores van venir uns gatets i van començar a llepar-la, fent-li tantes passigolles que del riure se li va esqueixar la boqueta.
"Aniré al meu doctor a que me la cusi" es va dir la Maria.
El doctor, però, en veure entrar per la porta aquella nena blanca amb la boca partida que semblava un somrure diabòlic permanent, va tenir molta por i es va amagar sota la taula. La Montse, l'enfermera de seguida va venir per a aclarir què passava: "Jordi, que no veus que és la Maria!?" va començar a dir "es deu haver caigut en un bassal de llet i se li ha esqueixat la boqueta!"
Un cop resolt, el doctor va poder cosir la boqueta a la Maria, deixant-li tan maca com abans. Deprés la Maria, que encara anava bruta de llet de cap a peus, se'va anar a casa a banyar-se. La banyera va quedar aleshores plena de llet; i com ja era l'hora de sopar, només va caldre afegir-li uns cereals, agafar una cullera i s'ho va menjar tot!
Així, la Maria se'n va anar a dormir ben neta, amb la boca cosideta i amb la panxa plena de cereals de la banyera.
Bona nit, Maria. ♡
Subscriure's a:
Missatges (Atom)