Context: veient 'Los Vengadores 2: La era de Utron.
Els papes estaven veient una pel.lícula de superherois i la Núria va dir:
'Jo també vull tenir superpoders!'
La mama, que trobava allò força més interessant que la pel.lícula, va somriure i va preguntar-li a la Núria per què volia una cosa com aquella. I la Núria va respondre:
'Perquè així podria aixecar-me jo sola, sense haver-me d'agafar enlloc; podria caminar, córrer i fins i tot saltar! Podria agafar coses i fer-les servir en comptes de picar-les, només: em cordaria els botons, em portaria jo mateixa el menjar a la boca, em netejaria... i podria parlar! Perquè tu m'entens, mama, però la veritat és que ara mateix només estic dient ta-ta-ta i movent els braços. I també podria llegir, i escriure, i dibuixar, i xatejar, i compartir posts... I així faria que la gent fos feliç, igual que fan els superherois!'
La mama, que no havia deixat de somriure en tota l'estona, va agafar a la Núria, se la va posar a la falda i li va ensumar el cap.
'No tinguis pressa, ja t'arribaran els superpoders,' va dir la mama, i va afegir 'A mes, no et fan cap falta.' I va tornar a ensumar-li la closca.
Aleshores van seguir mirant la pel.lícula que, en realitat, no estava pas tan malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada