Més cultura

La classe de la Maria va anar de visita al Museu Egipci. Alguns dirien que era massa aviat (només tenien 4 anys), la Maria més tard explicaria que hi haurien d’haver anat abans.
Els pares de la Maria van rebre aquesta afirmació orgullosos i il·lusionats.

‘Tenim una nena assedegada de cultura!’ es van dir.

Des d’aleshores els caps de setmana van canviar. Els museus i les visites a monuments i edificis històrics van substituir els diumenges de televisió. La Maria es mirava totes aquelles coses extraordinàries amb uns ulls meravellats, sense dir res. Si algú li preguntava què li havia semblat o si s’ho havia passat bé, sempre responia el mateix: ‘Hi hauríem hagut d’anar abans.’

Aviat, però, els museus i els monuments propers es van acabar i com cap d’ells tenia ganes de passar-se hores al cotxe, van decidir buscar la cultura en altres aspectes de les seves vides.
Res de passar els dissabtes al matí comprant al supermercat més proper mentre la Maria pujava una vegada i una altra al petit carrusel de l’entrada; anaven tots junts al mercat de la ciutat; aviat la Maria es va fer amiga i confident de tots els botiguers i clients habituals que es quedaven parats de veure una nena tan petita i eixerida fent cua amb ells, tot xerrant. De tant en tant fins i tot organitzaven alguna excursió a la masia més propera per a comprar aliments frescos i la Maria gaudia tant jugant amb els conillets que gairebé plorava.

Una nit, just abans d’anar a dormir, després d’haver passat un diumenge divertidíssim buscant pinyons al parc forestal, els pares li van preguntar a la Maria si estava contenta de fer totes aquelles coses. La Maria va respondre de seguida que sí.

‘No et sap greu no haver-ho fet abans?’ van preguntar tot recordant la queixa que els va fer espavilar.

‘Una mica...’ va començar a dir la Maria ‘perquè totes aquelles estàtues, cases i els sacròfegs egipcis són molt macos però estan molt vellets; m’hauria agradat veure’ls quan estaven nous... Oi que devien ser encara més bonics?’

Els pares de la Maria es van mirar tot fent esforços inhumans per a no riure. A continuació, van fer un petó de bona nit a la seva filla i van dir:

‘En realitat... ara estan més preciosos que mai, perquè hi ets tu per a mirar-te’ls’

La Maria no ho va acabar d’entendre. Ja ho faria, no hi havia pressa. En un moment es va adormir i al cap de res ja roncava, satisfeta.

La Maria i les formigues

La primavera va començar i la Maria encara tenia tres anys. Recordava algunes coses de l’estiu passat, però les formigues no es trobaven entre elles. La primera vegada que les va veure li van fer por; temia que la rodegessin i se l’emportessin al formiguer com una molleta de pa; sabia que eren fortes...

-Fora, formigues! No us acosteu, bèsties!

Un dia se li va acudir posar nom a algunes d’elles. Potser perquè el seu món exterior era limitat, va escollir els noms dels membres de la seva família:

-Aquesta es diu Anna, com la mama; aquesta, Mateu, com el papa; aquesta, Maria, com jo; aquesta Núria...

Va començar a parlar amb elles. Parlava amb la seva veu normal, només una mica més fluixa, i al mateix temps es posava les mans al voltant del coll amb els polzes enganxats a les orelles i els dits petits tocant-se davant de la boca, simulant unes mandíbules de formiga.

-Les formigues diuen que volen poma amb mel per berenar -va dir un dia la Maria des del pati.

La mare va preparar un bol amb una poma pelada, tallada a trossets i amb una fina capa de mel ecològica per sobre. Unes engrunes van anar cap a les formigues la resta se la va menjar la Maria.

-Les formigues diuen que plourà -va dir un altre dia la Maria.

La mare va afanyar-se a retirar la roba estesa. Al cap de poc va ploure.
Un altre dia, mentre la mama fregava els plats, la Maria va anunciar:

-Les formigues diuen que la casa està a punt de caure.

La mare va deixar de rentar els plats, va mirar a la seva filla i va dir:

-Potser és un bon moment per a anar-nos a trobar amb el papa i la Núria al parc, doncs...
-Però, mama, no has acabat de rentar els plats!
-Si la casa cau, no caldran plats nets, no et sembla? – va respondre la mare eixugant-se les mans.

La Maria va rumiar i va concloure que tenia sentit; va córrer a agafar el Dani, el seu ninot preferit, i uns quants clips per als cabells i en un moment es va plantar a la porta.

-Adéu, formigues! -van cridar mare i filla alhora abans de sortir.

Just quan tombaven la cantonada, la casa va començar a esquerdar-se. La teulada es va partir en dos trossos, semblava un ou passat per aigua. El balcó va trontollar durant uns minuts i un terç de la barana va caure. La façana va quedar força ben parada, tot i que l’edifici sencer es va inclinar quedant la porta del pàrquing parcialment enfonsada i, per tant, inaccessible. La mama i la Maria s’ho van mirar tot des d’una distància prudencial.

-Al final no s’ha caigut del tot! -va dir la Maria trencant un llarg silenci. -Formigues tontes...